Divendres 30 - Maasai Mara

Avui m'explaio. Un dia que convinat amb el d'ahir justifiquen per sí sols el viatge.

Lemek, les 6:24 del matí. La tenda xopa per la pluja suau d'aquesta nit. Torno cap a l'hotelet per esmorzar; directe cap a la cuina. Els inevitables dos ous diaris, i unes chapatis acabades de fer.

Als deu minuts de sortir del poble un pastor s'entreté veient com canvio de nou la càmara. Com ahir, passos mecànics i ràpids i tiro endavant. No hi ha mal que per be no vingui. El fet de parar-me 20 minuts em fa topar amb el Gregori, un misioner sudafricà que amb la seva dona estan ajudant a la comunitat local. Conversa ràpida però maquísima sobre la meva rutilla i el seu periple de 6 anys per Àfrica fins instalar-se aquí. M'ofereix la seva casa per si tinc problemes, em posa al meu lloc quan diu que les punxades i contratemps son part del mèrit del que estic fent, i em diu que més endavant podré trobar una misionera espanyola. La busco durant més de mitja hora seguint les seves indicacions, però no m'en surto. Llàstima perqué m'hauria agradat molt veure el projecte que porta.
Entro al Masai Mara.

La pista es torna quasi intransitable per la bici. Pedres arreu que no em deixen avançar a més de 6 per hora per molts kilòmetres. Sort que el paissatge compensa el patiment. Algun dels lodges de luxe.

Turistes de safari amb un grup de Masai. Tinc clar que no sel's hi poden fer fotos sense demanar permís. Com a poble orgullós deuen estar farts de que els vegin com a simples souvenirs. Els hi compro un parell de peces artesanals i a canvi accedeixen a posar per mí. No m'agrada gens fer aquest paper, però també  es cert que vull emportar-me a casa una imatge d'aquest poble.

I després arriba el gran moment. A la primera part de la meva aventurilla vaig anar de safari, i vaig tenir un dia de ruta maquíssim. Avui combinació d'ambdues coses. Química que no hauria imaginat ni en la millor de les meves previsions. No sé si en recompensa del calvari que he passat, per simple sort o per les bendicions d'ahir, avui he pogut viure un una experiència que ocuparà del tot segur un lloc privilegiat a les meves memòries: un safari en solitari i en bicicleta creuant el Masai Mara. He transitat la pista nord, que per sort i per poc queda fóra del parc. D'inici se m'han gelat els ossos quan un nyu m'ha seguit amb la mirada per una bona estona.

Després un repertori de fauna local. Sense barreres i en aquest escenari colosal en dimensions i bellesa.

Segon nyu que fotografío. Aquest cop ja no cal zoom. Ufff. Passa un cotxe amb Masai a dins (molt curiós de veure). - It's really safe going this way alone by bike? Rialles. Mai veure com es reien de mi m'havia deixat tan tranquil. Fora paranaoies i a disfrutar d'aquest privilegi. Fins i tot, tot un gran antílop surt correns al meu pas. Sorprenenment sembla que el respecte que els hi tinc jo a ells també me'l tenen ells a mí. Fet que tan juga al meu favor de forma pràctica, com li treu noblesa al moment. Haurien de ser ells qui decidissin i jo qui m'adaptés.

Dia rodat. Quan em desperto del semi somni i m'adono que tinc gana de llop, diviso un poblet amagat dins una vall, on paro a respossar forces.

Segueixo. La pista ara es més agradable però menys plana. Paissatges de la terra mare i més fauna.

I les fotos no fan justícia del que he viscut. Falten les dimensions i sobretot les sensacions. La sensació tenir gaceles i zebres correns al teu costat, notar la mirada d'un animal de quasi una tona, un nucli de pluja que avança al teu ritme o una impala que creua sobrada d'un únic salt la pista d'almenys 5 metres d'amplada, no es poden expressar ni amb imatges ni amb paraules.

Toca buscar lloc per dormir. Pregunto deixant clar que soc alèrgic als lodges de luxe. Encara que per una nit m'ho podria permetre, no vull ajudar a convertir aquesta zona en exclusiva per gent podent. M'informen que a l'entrada del parc podré plantar la tenda i dutxar-me. Queda a l'esquerra però jo vaig a la dreta per un moment perqué a aquestes no les havia vist avui. Estàn de luxe.

Ni a aquest tampoc.

30$ per dormir a terra em demanen. -Demà podré compartir cotxe per entrar al parc? - It's impossible. - Doncs a Nakuru no problem. - Alquila tu el cotxe. Doncs aquí et quedes.
L'experiència per Kenia m'han deixat clar que, o trobes gent empàtica i propera que es desfà per ajudar-te, o interessats materialistes que es moren per aprofitar-se del turista. Amb mi els segons no acaben de triunfar. Em diuen que vigili amb els búfals. Avui no m'assustaran. Pedalo, paro davant dels 3 búfals i la foto de rigor.

Em queden 30kms més fins al proper poble. Sort que el meu orgull no m'ha jugat una mala passada. Encara he vist algún animal més, i la pista ràpida m'ha portat volant fins Lolgorian. Per 5 $ aquí tinc habitació. Més bàsica que bàsica, però digne.

Lolgorian es un d'aquells pobles que viuen adornant la carretera, on després d'una espècie de gincama, aconssegueixo literalment una 'super extra strong heavy duty tube'. Les punxades ja no em pararan.
Un dia tant complert que són les 9 i estic per anar a dormir. Ja sento una suau nostàlgia del que he viscut avui.

Dijous 29 - Here we go again

Quina mala nit he passat. Avui tocava tornar a provar, però sabia que si sortia alguna cosa del revés, els meus ànims ja claudicarien. I s'ha passat tota la nit plovent i tronant. A les 6 salto del llit. Dia gris, plujós i trist.

Surto en taxi (em permeto el luxe) fins Narok. Segons el driver hem agafat un shortcut que resulta ha allargat la ruta més de mitja hora. Arrivem, compro 4 coses, trec pasta i torno a la ruta. Ni plou ni fa sol.
Carretera asfaltada amb el vent a favor. Preludis del Masai Mara.

Un cotxe em fa sortir de la carretera, i al tornar-hi escolto un soroll que per segons em posa de tornada a Nairobi; acabo de rebentar la roda del darrera per asfalt i en menys de 30 minuts pedalats. No em deixo temps a mi mateix per pensar. Faig tots els passos per canviar la càmara de forma mecànica. No em puc rendir ja.
No ha passat res; seguim.
Paro a dinar a un humil hotel de carretera. Se que aquí toca escollir entre extrems. O lodges de luxe o comerços locals. Dino per 1€. Al veure'm entrar quasi s'assusten.

No entenc aquesta gent que volen viure Àfrica sense prescindir de cap de les comoditats de casa, i sense contactar amb la vida local.
Em desvio de la carretera per una pista força bona. Nens saludant al paiasete de la bici. Per ells sembla tot un esdeveniment.

Una dona em fa una espècie de bendicions... o almenys es el que m'agrada pensar. A veure si ha enviat a la m... a passeig tota la mala sort que porto a sobre.
Passo poblets o grups de cases on segurament estan farts d'empassar-se la pols del turistes de safari, però on sembla els hi fa molta gràcia veure'n un en bicileta.

Als 62 kms, tot i encara tenir ganes i forces, passo per Lemek, el darrer poblet com a tal fins arribar a tot el mostrari de Lodges de luxe, on no pots dormir per menys de 100 euracos/nit. Pregunto per dormir. - Si vas a la misió igual et deixen plantar la tenda al jardí. Tres nens curiosos m'hi porten. Doncs mira que bé; sortirà baratilla la nit. El lloc es prou acollidor, tot i que pinta pluja nocturna de nou.

Quan ja tic la tenda plantada i pregunto per algún restaurant, m'indiquen un hotelet local. M'hi acullen de forma molt càlida, i la veritat es que avui per mí es molt d'agrair. Al final acabo amb ells a la cuina veient com preparen el sopar. Aquí hi ha un caliu molt agradable, tant d'ambient com humà. El grup creix per moments. Fins i tot em sap greu no agafar una habitació, no tant per la pluja, sinò per poder aportar alguns beneficis a una d'aquestes petites comunitats. Em costa de creure ara que aquest matí estava a Nairobi... i que apunt he estat de tornar enrere.

Canvi de plans

Dilluns em vaig llevar a Kisumu. Just davant del hostal, a una cantonada, un grup da manetes arreglant motos i bicis. El taller oficial que m'ha d'ajudar a seguir de ruta. Bajón. Anem a comprar les peces; el canvi de marxes del darrere per 3 €. Anem a pitjor. Li porto a un home que, suplint la falta de recursos amb enginy, al final l'adapta a la meva bici... realment s'ho ha currat, però són més ganes i bona fe que mecànica efectiva. El canvi només va a mitjes i a més l'eix de la roda del darrere està per trencar-se.
A la tarda aprofito per fer un tour amb barca pel llac Victòria. Al principi em sorprén gratament. Després de veure hipos per 20 segons, acabem a un mercat local de peix (fins aquí guai), i del mercat; al bar. Objectiu final dels guies. Com, evidenment, no pago ni un dels licors que es prenen, la tornada es fa tensa. Un clàssics parell de borratxos que m'han fet sentir bastant timat.

Em llevo dimarts i piro cap a Nairobi perqué entrar a Masai Mara amb l'apanyillo que li han fet a la bici, em sembla més passional que racional. 7h hores de bus +1 d'entrada a la ciutat. Baixo del bus. Plou. Reviso tenir el mobil i càmara. Sempre ho miro. Avanço perdut pels carrers de Nairobi. Paro un moment a apretar el seient de la bici. 30 segons i el mobil despareix. Jo soc un desastre, però han estat només uns segons i no he deixat d'estar en contacte físic amb la bici... no m'ho puc creure. No tocava això ara. Taxi fins l'hotel. Vull tornar a casa!!!!

Dimecres es fàcil de resumir. Buscar una tenda digne de bicis, i resar per a que la sàpiguen arreglar com necessita. Per sort sembla que se n'han sortit.
Ara la bici torna a estar a punt. El que no se si està a punt per la segona part de la ruta sóc jo.
La idea es acostar-me fins Narok, a 150 kms a l'oest de la capital i, un cop allí, afrontar la ruta que tenia prevista, però en sentit invers. Si em trobo amb vitalitat, no peta la bici, no plou a lo loco, no m'intenten timar i no em barren el pas, aniré pedalant els 5 o 6 dies que em quedaran abans de tenir que tornar a Nairobi.

Diumenge 25 - Kakamega forest i adéu...

Vaig arribar fins Kakamega amb la idea de poder visitar el bosc que la fa aparèixer a les guies turístiques. Una petita mostra de selva tropical africana que encara queda en peu. Em porta en Gregori amb la seva moto super molona, per una pista atapeida de gent que surt de diumenge.

Visita guiada al bosc que alberga 7 tipus de micos, unes 330 espècies d'ocells i 500 de papallones, algunes endèmiques. Cumplint amb l'adjectiu de tropical, el bosc es dens i humit a més no poder. Els seus habitants, la majoria vivint a les parts altes, son difícils de veure i encara més de fotografiar.

Torno al town i em preparo a sortir a pedals cap al sud, a buscar algún poblet a la vora del Victòria.
Abans portaré la bicí a un 'car wash' per a treure el fang d'ahir.

De cop la pressió de l'aigua fa saltar la roda del darrere, i al anar a recolocarla veig que la cosa pinta molt malament; s'ha trencat el variador i l'eix. Suposo que ahir vaig arribar de miracle fins Kakamega. De cop ja em veig empaquetan-ho tot i tornant cap a casa com abans millor. Són coses que sé que poden passar en aquest tipus d'aventures, però quan de veritat et passa... costa molt de creure i d'assumir.
Respiro, sec una estona, parlo amb els locals i finalment agafo un Matatu cap a Kisumu, una ciutat de 300.000 habitants per veure si sona la flauta i es produeix el que per mi seria un miracle. Però ara mateix la sensació es que la meva rutilla per Kenia sembla que s'ha acabat...

Dissabte 24 - Fins Kakamega

Després de dos dies de donar prioritat a l'atzar, avui tocava ser més pràctic i agafar una ruta suposadament asfaltada i ràpida per acostar-me, tant com em permetessin les meves mermades forces, al llac Victòria. Surto sense destí concret; quan em cansi ja improvitzaré.

D'inici tot ha anat rodat, pista força planera i pavimentada i una temperatura òptima. Quan per fí deixo enrere les afores de Eldoret, començo a retrobar el meu entorn, tot i que els paissatges aquí, si que tenen molt a envejar als que em va obsequiar la ruta a Bogoria. Era d'esperar.

Parada a Kapsabet per agafar forces. 45kms i encara em noto amb piles. Flipo. Doncs seguirem. Quasi 80 kms i la pluja que fins avui havia esquivat, m'atrapa just quan trenco cap a una pista de terra on jo esperava asfalt.

Busco refugi però al final decideixo seguir perqué la pluja sembla que va per llarg. La pista que en bones condicions hauria estat divertidad de recòrrer, es torna una espècie de penitència.

Quan estàs fresc i no has de dedicar totes les teves forces al fet físic de pedalar, saludar als nens i parlar amb els adults locals es, en la majoria de casos, agradable. Quan portes 80kms a les cames, estàs empapat, tens fred i gana, no saps quan queda per arribar, i resulta que al ser dissabte està tothom al carrer i de tots ells almenys el 60% vol saber com estàs... doncs es difícil de gestionar.
Per sort arribo a Kakamega, cosa que no esperava ni en la millor de les hipòtesis. 108.2 kms més per les meves cames. Tot i ser una ruta de trànsit, la pluja, el fang i que Kakamega no és, com dir-ho, candidata a ser patrimoni de la humanitat, ara mateix estic més que content. No esperava aguantar el tute que porten les meves cames. Igual se m'ha enganxat alguna cosa d'aquesta terra mare de grans atletes de fons :)

Divendres 23 - Cap a l'oest

Em llevo amb ganes terribles de veure el llac Bogoria. Nubols.

Deixo les maletes al hotelazo, perqué hi ha una baixada brutal que després hauré de desfer.
Te amb pastes al 'centre' de Majimoto. Un profe local m'explica que és com un poble 'colmena'. Molts estudiants dels voltats es queden de forma resident a l'escola tot el curs.

Passo la garita d'entrada al parc. Ningú. P'alante. M'atura un nano amb moto. - Que t'has colat!
Torno i em demanen 50 $ per entrar. - Però si vaig a fer un parell de fotos and come back. Si no estan el flamingos em tornes la pasta?
No hi ha hagut manera. Primera cabrejada del viatge. He vingut amb l'objectiu del llac però no penso pagar 50$ (ni 10) per un parell de fotos.
Joder! Mitja volta. De mala llet carrego les maletes. A canvi, en Jeremiah em porta fins la entrada d'una ruta de 10kms que només els locals molt locals coneixen.

Si ahir va ser autèntic, avui per un ratet, encara més. Corriol de mountain bike per Kenia passant per 'pobles' invisibles i paissatges de privilegi que segur no surten a cap circuit turístic. Es el regal de deixar que sigui el camí el que et guiï i no a la inversa.

Segona cabrejada, si cal major, quan un nano que m'ha ajudat a canviar la roda mentre esmorzava em demana que li pagui una soda. - Que jo no t'he demanat ajuda!!! Com odio quan la gent camufla interés amb amabilitat. I no es pels diners evidenment. Per sort s'ha sentit aludit i ha girat cua.
Després del camí pista asfaltada fins Marigat.

Molta calor, estic petat d'ahir, i ara ve una pujada mortal. Pillo un Matatu. 24 paios al voltant meu quan arribo a la estació. Temple i control de totes les maletes. Son bona gent, però una mica pesadillos.
Al final tot més ràpid del que pensava. Marigat-Eldoret amb transbord a Kabarnet en 3h. Ara estic a un hotel de zona pija.

A veure com em trobo demà per seguir pedalant.