End titles

Darrer dia a Kenia. Esperant per tornar. Bici empaquetada.

Gràcies als que hagueu estat seguint aquest blog. Llunyana i silenciosa, però més que agraida companyia.
Recordo que quan vaig reiniciar la ruta, en un dia gris i plujós, i vaig notar com es rebentava la roda del darrera poc després de começar a pedalar, vaig pensar per mí: 'No pots simplement tornar enrere i escriure que t'has rendit per una punxada més'. Igualment hauria continuat, tampoc ens flipem, però la voluntad de fer aquests posts dignes de ser llegits em va donar una empenta més.
Com sempre he intentat expressar les sensacions personals just acabat el dia, encara amb els records i emocions en calent.
Thank you Isabel for being following a blog written in catalan!

Torno a la comoditat de casa, però també a la monotonia i apatia si ho comparo amb aquest dies; segurament he viscut més vivéncies en 3 setmanes que les que viuré en els propers 5 o 6 mesos.

Dimecres 4 - Fi de ruta

Després de quasi 11 hores dormides, em desperto a les 6 a l'acollidor hotel prop d'Ol Kalou. Acordo el menú per esmorzar amb el chef, l'únic que sembla estar despert. Quan entra en escena en Phil, el nano que em va oferir el te amb mel, em demana fer-nos unes fotos junts abans de marxar. Realment li fa il·lusió. Jo també en vull. Són bona gent.

Previament a les fotos, m'ha ensenyat 4 paraules bàsiques en swahili, i m'ha explicat tècniques de subsistència en matatus. Es veu que ara es light; fins fa poc no podien ni tancar les portes. Problema inherent: a la poli els interessen els matatus a petar per demanar de sota mà uns coins extres a canvi de silenci; els drivers sobre alimenten els seus matatus per guanyar uns coins extres per comprar el silenci de la poli. Absurd a més no poder. - Demana sempre el seient del davant, i si pugen més de 14 ocupants, queixa't dient que vols baixar i que vols els teus diners de tornada. Ojalà t'hagués trobat abans Phil.

Avui ruta sense fauna salvatge, però sempre acompanyat per les Aberdare, que s'han llevat adornades amb els núbols que diariament les obsequien amb algunes gotes de pluja.
Preciosa ruta cicloturista. Pista asfaltada i poc concurreguda pel molest tràfic a motor. Cel trencat, jocs de llums i verds efervescents.

Ahir m'havien mesurat la ruta en 60kms. Al meu gps n'han sortit 81. Però els he disfrutat tots, excepte els 15 que s'han endinssat en una altra pista pedregosa, lenta i desmotivadora.

A més, custodiada pels difícils poblets de carretera i per la seva gent. Tinc més que assumit el meu paper de curiositat, però no us puc saludar a tots, ni em puc parar a donar la mà a tots els que la oferiu. Simplement, no puc!!!
I quan ja pedalava pel simple fet d'acumular kilòmetres i amb la mirada sempre clavada a l'horitzó; de cop... pista asfaltada i en baixada... la vall del Rift s'ha mostrat als meus ulls... i allí al fons el veig, plà i brillant, tranquil i quiet. El llac Naivasha on fa dues setmanes llargues vaig iniciar aquesta aventura.
Es un moment més dels molts viscuts durant el meu trajecte, un escenari entre molts d'altres, una més en l'amplia col·lecció de fotos que he disparat... però personalment ha estat un moment... com expressar-ho... emocionant, molt viscut, i d'una emotivitat difícil de contenir.
En 2 segons la meva ment, aliena al meu control, m'ha fet un resum dels moments gaudits, bons i dolents.

Arribo a la carretera general. Matatu esperant. Ojo amb mí que ara tinc nivell expert. Acabo al seient del davant i pagant la meitat del timo-preu que d'inici em demanaven. I ja arribant a Nairobi, fins i tot hem acabat a rialles amb el conductor i el nano que seia entre els dos, quan en un moment de la conversa m'han preguntat si hi havien matatus allí d'on jo era.
Com canvia afrontar una mateixa situació en funció del teu estat d'ànim. Bé, ha ajudat la meva milloria anímica, i que avui el conductor era un 'pelín' més honrat. Quan m'han deixat, m'he girat i erem només 4 persones a dins!!! Una limusina. Segons ells era mea culpa; al veure'm la cara els locals no s'atrevien a pujar :)

Baixo del matatu i via gps trobo l'hotel. Tot fàcil avui. Càlida, molt càlida benvinguda. Dutxa, alimentació i reflexions.
Piquen a la porta. En nom de l'hotel m'obsequien amb una assortida safata de fruita. Igual és en resposta a les rutes que els hi he compartit o per l'evident reflexe del cansament a la meva cara, però ha estat un gest, no per lo econòmic, sinò pel simple detall, que no acabo d'entendre però que em fa sentir agrait, recompensat i, per extenssió, molt content.
Segur que el dia que em va portar a creuar el Maasai Mara va ser el més aventurer i autèntic d'aquesta la meva ruta per Kenia, però si he d'escollir un dia que emotivament m'hagi sorprès; si he d'escollir el dia més maco de tots, sense cap mena de dubte aquest dia es avui.

Dimarts 3 - l'ascens cap a Ol Kalou

Dilluns vaig veure com la fustració s'apoderava de mi. Fustració al veure evaporar un dia de les meves vacances. Gairebé tot el dia estirat al llit perqué tenia manca total de vitalitat. Per arrodonir-ho el meu cos no en volia saber res del menjar, evitant tota manifestació de gana. A base de líquids vaig passar el dia.
Però vaig decidir quedar-me a Nakuru, en comptes de retirar-me definitivament a la capital.
Dimarts la cosa pintava poc millor, però de totes meneres vaig decidir provar-me, per si de cas encara em quedava algún residu de forces. Crec que va ser més per certificar de forma empírica que ja no podia seguir, que no pas per la motivació de la ruta.
Però tot i que les forces que em feien avançar estaven mancades, van aconseguir arrossegar-me durant 52 kilòmetres i pujar-me fins al 2.600 metres d'alçada, per uns escenaris poc associats a la imatge d'Àfrica.

Arribat a Ol Kalou m'oriento al sud per anar a trobar la carretera general i allí buscar transport per entrar a Nairobi. Paro a un hotel en construcció simplement per comprar aigua. El lloc es prou bonic i estic relativament a prop del parc d'Aberdare. Pregunto i em comenten que m'hi podrien acostar amb cotxe per un preu raonable. L'hotel es prou acollidor, i a més m'ofereixen un te amb llimona i mel per netejar el meu estómac, ara en hores baixes.
La visita al parc surt poc lluida. Els animals que li donen fama están just a l'altre punta, i creuar-lo demana 3 hores. Arribariem de nit.
Demano que almenys em deixin entrar a fer unes fotos als salts d'aigua que si queden propers, encara que sigui pagant com a local. Mateixa situació que a Bogoria. 65$ sí o sí per entrar al parc. No ho entenc. Ni hi guanyo jo ni hi guanyen ells. Estem a Àfrica però amb això són mes alemanys que les salsitxes.
Poden tenir 20 espècies endèmiques d'ocells posades al mateix arbre, ser poseidors dels boscos tropicals més densos i atapeits de vida del món, dels llacs que més nítidament reflexin el cel, poden reunir als famosos big five un al costat de l'altre fent l'ullet, però si no són comprensius amb la gent de fóra, si no saben entendre que hi ha diversos tipus de turista i no mostren cap tipus d'empatia, aquestes marevelles perdran molts de seguidors. I si no en treuen prou benefici, les acabaran perdent.
Això sí, la serralada i bosc d'Alberdare segur valen la visita... i algún humil animal que no està ni entre els big 50 si s'ha deixat veure.

Entre tot ha estat un dia molt més complert del que d'inici em plantejava.

Diumenge 1 - Buscant Aberdare

Si ahir no va ser molt lluit, avui encara menys. Com havia arribat massa d'hora a Homa Bay, el meu estòmac em va deixar clar que estava en desacord amb la dieta, i que a prop d'aquí poca cosa més podia fer, vaig decidir prendre'm un dia de 'descans' per avançar amb bus fins Nakuru. I un cop allí, sortir cap a l'est a buscar les muntanyes d'Aberdare on també hi ha un parc natural. Dos dies per acabar de donar contingut a l'aventurilla.
Al matí de nou boat trip per veure hipopòtams. Aquest cop tot net i sincer. Se m'ha unit un estudiant, per sort. - It's so big this lake. A patir d'aquí una mica d'agraida conversa.
Els hipos jo els he vist saludar per sobre l'aigua, però no tinc fotos. El motor de la barca no es la seva devoció. Surten a curiosejar uns segons i s'enfonsen just quan fas la foto a l'aigua. Però el simple tour, per aquest inmens llac d'aigues molt calmades i marrons en època de plujes, es ja de per sí un plaer.

Després la Matatu's tortura. Fins 22 persones (alguns nens això si) hem arribat a estar dins una furgoneta; literalment. M'he possat dels nervis. Entenc la seva necessitat de compartir transport deguda a la manca de recursos, però no poden deixar tractar-se així aquesta gent. Diginitat per damunt de tot. 4 hores encaixat. Els seients de Ryanair son sofás amb xeslón.
Trobo finalment hotel. Dutxa. Surto i m'entra una terrible senssació de fred. No tinc piles ni per mantenir-me calent. Porto dies gastant molt i recuperant poc; l'estómac no en vol saber res de les calories que ingereixo.
Aquest nit ha de ser revitilitzadora i sanatoria, o demà si que tiro cap a Nairobi. Crec que per ganes no serà.

Dissabte 31 - Homa Bay

Un altre dia de trànsit i de pedalada llarga. Tenia previst arribar a Homa Bay dilluns o, amb sort, diumenge. L'extra dels 30kms de divendres i els 111 kms d'avui m'han portat de nou al llac Victòria, on fa una setmana quasi veig finalitzat el meu viatge.
Surto de Lolgorian orientat cap a l'est i trobo una pista que li va, per fí i d'una vegada, com anell al dit a aquesta bici tant rodadora. Amplia varietat de tonalitats verdes i ocres avui. Terreny menys concurregut per la fauna i més pels locals que no pas el d'ahir.
Poca cosa a explicar. Al girar cap al nord la pista s'ha complicat una mica, però cada cop s'ha tornat més apàtica i alhora més ràpida. He avançat sense parar perqué volia deixar enrere tots aquest bruts i caòtics pobles de carretera.
Pluja als últims kilòmetres. Molt cansat diviso per fí el llac.

Després de la necessària dutxa, del menjar i d'una merescuda birra, m'arriba la recompensa per l'esforç dels 3 darrers dies. Avui toca estar content.

Gràcies pels comentaris i els ànims.

Divendres 30 - Maasai Mara

Avui m'explaio. Un dia que convinat amb el d'ahir justifiquen per sí sols el viatge.

Lemek, les 6:24 del matí. La tenda xopa per la pluja suau d'aquesta nit. Torno cap a l'hotelet per esmorzar; directe cap a la cuina. Els inevitables dos ous diaris, i unes chapatis acabades de fer.

Als deu minuts de sortir del poble un pastor s'entreté veient com canvio de nou la càmara. Com ahir, passos mecànics i ràpids i tiro endavant. No hi ha mal que per be no vingui. El fet de parar-me 20 minuts em fa topar amb el Gregori, un misioner sudafricà que amb la seva dona estan ajudant a la comunitat local. Conversa ràpida però maquísima sobre la meva rutilla i el seu periple de 6 anys per Àfrica fins instalar-se aquí. M'ofereix la seva casa per si tinc problemes, em posa al meu lloc quan diu que les punxades i contratemps son part del mèrit del que estic fent, i em diu que més endavant podré trobar una misionera espanyola. La busco durant més de mitja hora seguint les seves indicacions, però no m'en surto. Llàstima perqué m'hauria agradat molt veure el projecte que porta.
Entro al Masai Mara.

La pista es torna quasi intransitable per la bici. Pedres arreu que no em deixen avançar a més de 6 per hora per molts kilòmetres. Sort que el paissatge compensa el patiment. Algun dels lodges de luxe.

Turistes de safari amb un grup de Masai. Tinc clar que no sel's hi poden fer fotos sense demanar permís. Com a poble orgullós deuen estar farts de que els vegin com a simples souvenirs. Els hi compro un parell de peces artesanals i a canvi accedeixen a posar per mí. No m'agrada gens fer aquest paper, però també  es cert que vull emportar-me a casa una imatge d'aquest poble.

I després arriba el gran moment. A la primera part de la meva aventurilla vaig anar de safari, i vaig tenir un dia de ruta maquíssim. Avui combinació d'ambdues coses. Química que no hauria imaginat ni en la millor de les meves previsions. No sé si en recompensa del calvari que he passat, per simple sort o per les bendicions d'ahir, avui he pogut viure un una experiència que ocuparà del tot segur un lloc privilegiat a les meves memòries: un safari en solitari i en bicicleta creuant el Masai Mara. He transitat la pista nord, que per sort i per poc queda fóra del parc. D'inici se m'han gelat els ossos quan un nyu m'ha seguit amb la mirada per una bona estona.

Després un repertori de fauna local. Sense barreres i en aquest escenari colosal en dimensions i bellesa.

Segon nyu que fotografío. Aquest cop ja no cal zoom. Ufff. Passa un cotxe amb Masai a dins (molt curiós de veure). - It's really safe going this way alone by bike? Rialles. Mai veure com es reien de mi m'havia deixat tan tranquil. Fora paranaoies i a disfrutar d'aquest privilegi. Fins i tot, tot un gran antílop surt correns al meu pas. Sorprenenment sembla que el respecte que els hi tinc jo a ells també me'l tenen ells a mí. Fet que tan juga al meu favor de forma pràctica, com li treu noblesa al moment. Haurien de ser ells qui decidissin i jo qui m'adaptés.

Dia rodat. Quan em desperto del semi somni i m'adono que tinc gana de llop, diviso un poblet amagat dins una vall, on paro a respossar forces.

Segueixo. La pista ara es més agradable però menys plana. Paissatges de la terra mare i més fauna.

I les fotos no fan justícia del que he viscut. Falten les dimensions i sobretot les sensacions. La sensació tenir gaceles i zebres correns al teu costat, notar la mirada d'un animal de quasi una tona, un nucli de pluja que avança al teu ritme o una impala que creua sobrada d'un únic salt la pista d'almenys 5 metres d'amplada, no es poden expressar ni amb imatges ni amb paraules.

Toca buscar lloc per dormir. Pregunto deixant clar que soc alèrgic als lodges de luxe. Encara que per una nit m'ho podria permetre, no vull ajudar a convertir aquesta zona en exclusiva per gent podent. M'informen que a l'entrada del parc podré plantar la tenda i dutxar-me. Queda a l'esquerra però jo vaig a la dreta per un moment perqué a aquestes no les havia vist avui. Estàn de luxe.

Ni a aquest tampoc.

30$ per dormir a terra em demanen. -Demà podré compartir cotxe per entrar al parc? - It's impossible. - Doncs a Nakuru no problem. - Alquila tu el cotxe. Doncs aquí et quedes.
L'experiència per Kenia m'han deixat clar que, o trobes gent empàtica i propera que es desfà per ajudar-te, o interessats materialistes que es moren per aprofitar-se del turista. Amb mi els segons no acaben de triunfar. Em diuen que vigili amb els búfals. Avui no m'assustaran. Pedalo, paro davant dels 3 búfals i la foto de rigor.

Em queden 30kms més fins al proper poble. Sort que el meu orgull no m'ha jugat una mala passada. Encara he vist algún animal més, i la pista ràpida m'ha portat volant fins Lolgorian. Per 5 $ aquí tinc habitació. Més bàsica que bàsica, però digne.

Lolgorian es un d'aquells pobles que viuen adornant la carretera, on després d'una espècie de gincama, aconssegueixo literalment una 'super extra strong heavy duty tube'. Les punxades ja no em pararan.
Un dia tant complert que són les 9 i estic per anar a dormir. Ja sento una suau nostàlgia del que he viscut avui.