Divendres 30 - Maasai Mara

Avui m'explaio. Un dia que convinat amb el d'ahir justifiquen per sí sols el viatge.

Lemek, les 6:24 del matí. La tenda xopa per la pluja suau d'aquesta nit. Torno cap a l'hotelet per esmorzar; directe cap a la cuina. Els inevitables dos ous diaris, i unes chapatis acabades de fer.

Als deu minuts de sortir del poble un pastor s'entreté veient com canvio de nou la càmara. Com ahir, passos mecànics i ràpids i tiro endavant. No hi ha mal que per be no vingui. El fet de parar-me 20 minuts em fa topar amb el Gregori, un misioner sudafricà que amb la seva dona estan ajudant a la comunitat local. Conversa ràpida però maquísima sobre la meva rutilla i el seu periple de 6 anys per Àfrica fins instalar-se aquí. M'ofereix la seva casa per si tinc problemes, em posa al meu lloc quan diu que les punxades i contratemps son part del mèrit del que estic fent, i em diu que més endavant podré trobar una misionera espanyola. La busco durant més de mitja hora seguint les seves indicacions, però no m'en surto. Llàstima perqué m'hauria agradat molt veure el projecte que porta.
Entro al Masai Mara.

La pista es torna quasi intransitable per la bici. Pedres arreu que no em deixen avançar a més de 6 per hora per molts kilòmetres. Sort que el paissatge compensa el patiment. Algun dels lodges de luxe.

Turistes de safari amb un grup de Masai. Tinc clar que no sel's hi poden fer fotos sense demanar permís. Com a poble orgullós deuen estar farts de que els vegin com a simples souvenirs. Els hi compro un parell de peces artesanals i a canvi accedeixen a posar per mí. No m'agrada gens fer aquest paper, però també  es cert que vull emportar-me a casa una imatge d'aquest poble.

I després arriba el gran moment. A la primera part de la meva aventurilla vaig anar de safari, i vaig tenir un dia de ruta maquíssim. Avui combinació d'ambdues coses. Química que no hauria imaginat ni en la millor de les meves previsions. No sé si en recompensa del calvari que he passat, per simple sort o per les bendicions d'ahir, avui he pogut viure un una experiència que ocuparà del tot segur un lloc privilegiat a les meves memòries: un safari en solitari i en bicicleta creuant el Masai Mara. He transitat la pista nord, que per sort i per poc queda fóra del parc. D'inici se m'han gelat els ossos quan un nyu m'ha seguit amb la mirada per una bona estona.

Després un repertori de fauna local. Sense barreres i en aquest escenari colosal en dimensions i bellesa.

Segon nyu que fotografío. Aquest cop ja no cal zoom. Ufff. Passa un cotxe amb Masai a dins (molt curiós de veure). - It's really safe going this way alone by bike? Rialles. Mai veure com es reien de mi m'havia deixat tan tranquil. Fora paranaoies i a disfrutar d'aquest privilegi. Fins i tot, tot un gran antílop surt correns al meu pas. Sorprenenment sembla que el respecte que els hi tinc jo a ells també me'l tenen ells a mí. Fet que tan juga al meu favor de forma pràctica, com li treu noblesa al moment. Haurien de ser ells qui decidissin i jo qui m'adaptés.

Dia rodat. Quan em desperto del semi somni i m'adono que tinc gana de llop, diviso un poblet amagat dins una vall, on paro a respossar forces.

Segueixo. La pista ara es més agradable però menys plana. Paissatges de la terra mare i més fauna.

I les fotos no fan justícia del que he viscut. Falten les dimensions i sobretot les sensacions. La sensació tenir gaceles i zebres correns al teu costat, notar la mirada d'un animal de quasi una tona, un nucli de pluja que avança al teu ritme o una impala que creua sobrada d'un únic salt la pista d'almenys 5 metres d'amplada, no es poden expressar ni amb imatges ni amb paraules.

Toca buscar lloc per dormir. Pregunto deixant clar que soc alèrgic als lodges de luxe. Encara que per una nit m'ho podria permetre, no vull ajudar a convertir aquesta zona en exclusiva per gent podent. M'informen que a l'entrada del parc podré plantar la tenda i dutxar-me. Queda a l'esquerra però jo vaig a la dreta per un moment perqué a aquestes no les havia vist avui. Estàn de luxe.

Ni a aquest tampoc.

30$ per dormir a terra em demanen. -Demà podré compartir cotxe per entrar al parc? - It's impossible. - Doncs a Nakuru no problem. - Alquila tu el cotxe. Doncs aquí et quedes.
L'experiència per Kenia m'han deixat clar que, o trobes gent empàtica i propera que es desfà per ajudar-te, o interessats materialistes que es moren per aprofitar-se del turista. Amb mi els segons no acaben de triunfar. Em diuen que vigili amb els búfals. Avui no m'assustaran. Pedalo, paro davant dels 3 búfals i la foto de rigor.

Em queden 30kms més fins al proper poble. Sort que el meu orgull no m'ha jugat una mala passada. Encara he vist algún animal més, i la pista ràpida m'ha portat volant fins Lolgorian. Per 5 $ aquí tinc habitació. Més bàsica que bàsica, però digne.

Lolgorian es un d'aquells pobles que viuen adornant la carretera, on després d'una espècie de gincama, aconssegueixo literalment una 'super extra strong heavy duty tube'. Les punxades ja no em pararan.
Un dia tant complert que són les 9 i estic per anar a dormir. Ja sento una suau nostàlgia del que he viscut avui.