Dimarts 3 - l'ascens cap a Ol Kalou

Dilluns vaig veure com la fustració s'apoderava de mi. Fustració al veure evaporar un dia de les meves vacances. Gairebé tot el dia estirat al llit perqué tenia manca total de vitalitat. Per arrodonir-ho el meu cos no en volia saber res del menjar, evitant tota manifestació de gana. A base de líquids vaig passar el dia.
Però vaig decidir quedar-me a Nakuru, en comptes de retirar-me definitivament a la capital.
Dimarts la cosa pintava poc millor, però de totes meneres vaig decidir provar-me, per si de cas encara em quedava algún residu de forces. Crec que va ser més per certificar de forma empírica que ja no podia seguir, que no pas per la motivació de la ruta.
Però tot i que les forces que em feien avançar estaven mancades, van aconseguir arrossegar-me durant 52 kilòmetres i pujar-me fins al 2.600 metres d'alçada, per uns escenaris poc associats a la imatge d'Àfrica.

Arribat a Ol Kalou m'oriento al sud per anar a trobar la carretera general i allí buscar transport per entrar a Nairobi. Paro a un hotel en construcció simplement per comprar aigua. El lloc es prou bonic i estic relativament a prop del parc d'Aberdare. Pregunto i em comenten que m'hi podrien acostar amb cotxe per un preu raonable. L'hotel es prou acollidor, i a més m'ofereixen un te amb llimona i mel per netejar el meu estómac, ara en hores baixes.
La visita al parc surt poc lluida. Els animals que li donen fama están just a l'altre punta, i creuar-lo demana 3 hores. Arribariem de nit.
Demano que almenys em deixin entrar a fer unes fotos als salts d'aigua que si queden propers, encara que sigui pagant com a local. Mateixa situació que a Bogoria. 65$ sí o sí per entrar al parc. No ho entenc. Ni hi guanyo jo ni hi guanyen ells. Estem a Àfrica però amb això són mes alemanys que les salsitxes.
Poden tenir 20 espècies endèmiques d'ocells posades al mateix arbre, ser poseidors dels boscos tropicals més densos i atapeits de vida del món, dels llacs que més nítidament reflexin el cel, poden reunir als famosos big five un al costat de l'altre fent l'ullet, però si no són comprensius amb la gent de fóra, si no saben entendre que hi ha diversos tipus de turista i no mostren cap tipus d'empatia, aquestes marevelles perdran molts de seguidors. I si no en treuen prou benefici, les acabaran perdent.
Això sí, la serralada i bosc d'Alberdare segur valen la visita... i algún humil animal que no està ni entre els big 50 si s'ha deixat veure.

Entre tot ha estat un dia molt més complert del que d'inici em plantejava.