Dimecres 4 - Fi de ruta

Després de quasi 11 hores dormides, em desperto a les 6 a l'acollidor hotel prop d'Ol Kalou. Acordo el menú per esmorzar amb el chef, l'únic que sembla estar despert. Quan entra en escena en Phil, el nano que em va oferir el te amb mel, em demana fer-nos unes fotos junts abans de marxar. Realment li fa il·lusió. Jo també en vull. Són bona gent.

Previament a les fotos, m'ha ensenyat 4 paraules bàsiques en swahili, i m'ha explicat tècniques de subsistència en matatus. Es veu que ara es light; fins fa poc no podien ni tancar les portes. Problema inherent: a la poli els interessen els matatus a petar per demanar de sota mà uns coins extres a canvi de silenci; els drivers sobre alimenten els seus matatus per guanyar uns coins extres per comprar el silenci de la poli. Absurd a més no poder. - Demana sempre el seient del davant, i si pugen més de 14 ocupants, queixa't dient que vols baixar i que vols els teus diners de tornada. Ojalà t'hagués trobat abans Phil.

Avui ruta sense fauna salvatge, però sempre acompanyat per les Aberdare, que s'han llevat adornades amb els núbols que diariament les obsequien amb algunes gotes de pluja.
Preciosa ruta cicloturista. Pista asfaltada i poc concurreguda pel molest tràfic a motor. Cel trencat, jocs de llums i verds efervescents.

Ahir m'havien mesurat la ruta en 60kms. Al meu gps n'han sortit 81. Però els he disfrutat tots, excepte els 15 que s'han endinssat en una altra pista pedregosa, lenta i desmotivadora.

A més, custodiada pels difícils poblets de carretera i per la seva gent. Tinc més que assumit el meu paper de curiositat, però no us puc saludar a tots, ni em puc parar a donar la mà a tots els que la oferiu. Simplement, no puc!!!
I quan ja pedalava pel simple fet d'acumular kilòmetres i amb la mirada sempre clavada a l'horitzó; de cop... pista asfaltada i en baixada... la vall del Rift s'ha mostrat als meus ulls... i allí al fons el veig, plà i brillant, tranquil i quiet. El llac Naivasha on fa dues setmanes llargues vaig iniciar aquesta aventura.
Es un moment més dels molts viscuts durant el meu trajecte, un escenari entre molts d'altres, una més en l'amplia col·lecció de fotos que he disparat... però personalment ha estat un moment... com expressar-ho... emocionant, molt viscut, i d'una emotivitat difícil de contenir.
En 2 segons la meva ment, aliena al meu control, m'ha fet un resum dels moments gaudits, bons i dolents.

Arribo a la carretera general. Matatu esperant. Ojo amb mí que ara tinc nivell expert. Acabo al seient del davant i pagant la meitat del timo-preu que d'inici em demanaven. I ja arribant a Nairobi, fins i tot hem acabat a rialles amb el conductor i el nano que seia entre els dos, quan en un moment de la conversa m'han preguntat si hi havien matatus allí d'on jo era.
Com canvia afrontar una mateixa situació en funció del teu estat d'ànim. Bé, ha ajudat la meva milloria anímica, i que avui el conductor era un 'pelín' més honrat. Quan m'han deixat, m'he girat i erem només 4 persones a dins!!! Una limusina. Segons ells era mea culpa; al veure'm la cara els locals no s'atrevien a pujar :)

Baixo del matatu i via gps trobo l'hotel. Tot fàcil avui. Càlida, molt càlida benvinguda. Dutxa, alimentació i reflexions.
Piquen a la porta. En nom de l'hotel m'obsequien amb una assortida safata de fruita. Igual és en resposta a les rutes que els hi he compartit o per l'evident reflexe del cansament a la meva cara, però ha estat un gest, no per lo econòmic, sinò pel simple detall, que no acabo d'entendre però que em fa sentir agrait, recompensat i, per extenssió, molt content.
Segur que el dia que em va portar a creuar el Maasai Mara va ser el més aventurer i autèntic d'aquesta la meva ruta per Kenia, però si he d'escollir un dia que emotivament m'hagi sorprès; si he d'escollir el dia més maco de tots, sense cap mena de dubte aquest dia es avui.